L’Analítica Web és una actitud

Com ja vam dir a Què és l’Analítica Web? parlem d’una potentíssima eina per saber què fan els nostres visitants a la web i, ja posats, saber si fan el que volem: ajudar-nos a vendre més.

Tornem-la ara a respondre, però des d’un altre punt de vista de la mà d’en Javier Godoy. Ell és un altre d’aquests mestres del tema qui, al igual que Pere Rovira, va tant sobrat de coneixements que va accedir a compartir-los amb aquest qui us escriu amb el seu permís per a re-publicar i traduir aquest post seu: LA ANALÍTICA WEB ES UNA ACTITUD

Aquesta idea em va venir per primer cop quan escoltava les preguntes i respostes dels qui participàvem en el col·loqui d’eMetrics a Madrid, on parlàvem molt de què és i què no és l’analítica web.

En el seu moment no vaig respondre pas amb aquestes paraules, i ara que han passat uns dies i la idea ha adquirit manera, ho comparteixo amb vosaltres a l’espera de la vostra opinió al respecte:

Per entendre millor què vull dir amb actitud, tinguem en compte dues coses:

QUI FA SERVIR L’ANALÍTICA WEB A L’ORGANITZACIÓ.

El practitioner, és a dir l’analista és tan sols un dels personatges que intervé en aquesta història. Com molt bé vam debatre durant la intervenció de Sergio Maldonado, i després ens va exposar molt gràficament René Dechamps, a més del practitioner n’hi ha els proveïdors d’eines i el protagonista, segons la meva opinió: el directiu. És a dir el decisor!

PER A QUÈ ES FA SERVIR L’ANALÍTICA WEB.

Descartant que el venedor de l’eina la fa servir per guanyar diners, i l’analista per fer bé la seva feina, el decisor utilitza l’analítica web per relacionar les seves decisions amb la informació al seu abast. I aquest és moltes vegades el problema: aquesta relació és de doble direcció:

Els decisors es divideixen en dos grans grups: els que prenen decisions en funció de la informació disponible i els que busquen informació disponible per prendre les seves decisions.

Per això hi ha directius que decideixen suspendre la seva inversió en publicitat quan la dada els diu que els compradors vénen de Google, i quan comproven que en realitat primer veuen la publicitat i després ens busquen a Google, s’enfurisma amb l’eina, i probablement també amb l’analista. Per què? perquè en funció de la informació que els vam donar han pres una decisió equivocada. Blasfèmia!

Com bé saben tots els analistes:

Un directiu et perdonarà, gairebé sempre: per que no disposis d’una dada, sempre: per que disposis de molts més dades i mai: per donar-li una dada que el va deixar en evidència.

ON ÉS EL PROBLEMA? EN L’ACTITUD!

El primer tipus de directius són això: directius, a la manera antiga. Entenen que ells prenen les decisions i que és la seva responsabilitat, així que es preocupen més de les conseqüències que té cada decisió per al seu prestigi personal i professional que per l’impacte en el negoci. Bé, almenys tant, com per l’impacte en el negoci.

Són com aquest grup de polítics que apareixen en aquesta escena d’ Airforce One. Us recordo el context: l’avió del president ha estat segrestat i demanen l’alliberament d’un perillós terrorista soviètic o mataran al president i tots els seus acompanyants, incloses la seva dona i la seva filla (que vés per on viatjaven en aquest vol) La vicepresidenta i altres membres del govern es reuneixen en comitè de crisi i han de prendre una decisió.



Què és el que més els preocupa a aquests senyors, (i senyora)? Les vides dels viatgers de l’avió? Les implicacions polítiques de les seves decisions? O qui es menjarà el marrón? “Siguem pragmàtics” diuen i de poc que no li encolomen el problema al president rus. Busquen certeses, però no n’hi ha.

Ara ens en anem a un altre escenari: El despatx del doctor House, on Chase, Cameron i en House mateix tenen una de les seves habituals tempestes d’idees per analitzar que està matant Foreman (sí, aquest cop el malalt és un d’ells) Foreman té una malaltia desconeguda i encara que hi ha altres pacients a l’hospital amb la mateixa malaltia, Foreman no reacciona igual davant el mateix tractament. (Ui!, Com em sona això) La situació és igualment tensa i les conseqüències igual de greus (almenys pel cantó afectiu)

Deixant a banda l’actitud final de House i al marge d’aquest exemple, què és el que més els preocupa? Què és el que capítol rere capítol ens té enganxats al nostre sofà i ens porta a empassar-nos infumables diàlegs de metges que no toleraríem al nostre doctor de capçalera parlant d’un refredat? Busquen anomalies, perquè “ens diuen que passen coses” i és clar: Foreman és negre!

Practicar l’analítica web s’assembla més a l’actitud d’un metge (com House) que a la d’un polític. Al cap ia la fi un metge és un cietífic i la seva manera de pensar es basa en analitzar símptomes i intervenir sobre el pacient i observar el resultat.

Aquí hi ès la clau, crec jo: no es fa millor anàlisi perquè es guardi en la memòria la enclopedia sencera de la American Medical Asociation, sinó perquè

1. Es busquen símptomes que ens ajudin a comprendre què està passant
2. S’apliquen mesures que no sabem si tindran l’efecte desitjat, així que millor seguir observant els símptomes abans de donar per fet que el malalt ja està curat

Com diu Jan Carlzon: “No podeu millorar una cosa un 1.000%, però si pots canviar 1.000 petites coses un 1%”

Amb quina actitud et quedes tu?

Potser que també t’interessi:

    Insistim, aquest post va ser publicat originalment al blog de Javier Godoy (es) el dia 15 de juny de 2009. .

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

    Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>