oct 28

L’Analítica Web és una actitud

Com ja vam dir a Què és l’Analítica Web? parlem d’una potentíssima eina per saber què fan els nostres visitants a la web i, ja posats, saber si fan el que volem: ajudar-nos a vendre més.

Tornem-la ara a respondre, però des d’un altre punt de vista de la mà d’en Javier Godoy. Ell és un altre d’aquests mestres del tema qui, al igual que Pere Rovira, va tant sobrat de coneixements que va accedir a compartir-los amb aquest qui us escriu amb el seu permís per a re-publicar i traduir aquest post seu: LA ANALÍTICA WEB ES UNA ACTITUD

Aquesta idea em va venir per primer cop quan escoltava les preguntes i respostes dels qui participàvem en el col·loqui d’eMetrics a Madrid, on parlàvem molt de què és i què no és l’analítica web.

En el seu moment no vaig respondre pas amb aquestes paraules, i ara que han passat uns dies i la idea ha adquirit manera, ho comparteixo amb vosaltres a l’espera de la vostra opinió al respecte:

Per entendre millor què vull dir amb actitud, tinguem en compte dues coses:

QUI FA SERVIR L’ANALÍTICA WEB A L’ORGANITZACIÓ.

El practitioner, és a dir l’analista és tan sols un dels personatges que intervé en aquesta història. Com molt bé vam debatre durant la intervenció de Sergio Maldonado, i després ens va exposar molt gràficament René Dechamps, a més del practitioner n’hi ha els proveïdors d’eines i el protagonista, segons la meva opinió: el directiu. És a dir el decisor!

PER A QUÈ ES FA SERVIR L’ANALÍTICA WEB.

Descartant que el venedor de l’eina la fa servir per guanyar diners, i l’analista per fer bé la seva feina, el decisor utilitza l’analítica web per relacionar les seves decisions amb la informació al seu abast. I aquest és moltes vegades el problema: aquesta relació és de doble direcció:

Els decisors es divideixen en dos grans grups: els que prenen decisions en funció de la informació disponible i els que busquen informació disponible per prendre les seves decisions.

Per això hi ha directius que decideixen suspendre la seva inversió en publicitat quan la dada els diu que els compradors vénen de Google, i quan comproven que en realitat primer veuen la publicitat i després ens busquen a Google, s’enfurisma amb l’eina, i probablement també amb l’analista. Per què? perquè en funció de la informació que els vam donar han pres una decisió equivocada. Blasfèmia!

Com bé saben tots els analistes:

Un directiu et perdonarà, gairebé sempre: per que no disposis d’una dada, sempre: per que disposis de molts més dades i mai: per donar-li una dada que el va deixar en evidència.

ON ÉS EL PROBLEMA? EN L’ACTITUD!

El primer tipus de directius són això: directius, a la manera antiga. Entenen que ells prenen les decisions i que és la seva responsabilitat, així que es preocupen més de les conseqüències que té cada decisió per al seu prestigi personal i professional que per l’impacte en el negoci. Bé, almenys tant, com per l’impacte en el negoci.

Són com aquest grup de polítics que apareixen en aquesta escena d’ Airforce One. Us recordo el context: l’avió del president ha estat segrestat i demanen l’alliberament d’un perillós terrorista soviètic o mataran al president i tots els seus acompanyants, incloses la seva dona i la seva filla (que vés per on viatjaven en aquest vol) La vicepresidenta i altres membres del govern es reuneixen en comitè de crisi i han de prendre una decisió.



Què és el que més els preocupa a aquests senyors, (i senyora)? Les vides dels viatgers de l’avió? Les implicacions polítiques de les seves decisions? O qui es menjarà el marrón? “Siguem pragmàtics” diuen i de poc que no li encolomen el problema al president rus. Busquen certeses, però no n’hi ha.

Ara ens en anem a un altre escenari: El despatx del doctor House, on Chase, Cameron i en House mateix tenen una de les seves habituals tempestes d’idees per analitzar que està matant Foreman (sí, aquest cop el malalt és un d’ells) Foreman té una malaltia desconeguda i encara que hi ha altres pacients a l’hospital amb la mateixa malaltia, Foreman no reacciona igual davant el mateix tractament. (Ui!, Com em sona això) La situació és igualment tensa i les conseqüències igual de greus (almenys pel cantó afectiu)

Deixant a banda l’actitud final de House i al marge d’aquest exemple, què és el que més els preocupa? Què és el que capítol rere capítol ens té enganxats al nostre sofà i ens porta a empassar-nos infumables diàlegs de metges que no toleraríem al nostre doctor de capçalera parlant d’un refredat? Busquen anomalies, perquè “ens diuen que passen coses” i és clar: Foreman és negre!

Practicar l’analítica web s’assembla més a l’actitud d’un metge (com House) que a la d’un polític. Al cap ia la fi un metge és un cietífic i la seva manera de pensar es basa en analitzar símptomes i intervenir sobre el pacient i observar el resultat.

Aquí hi ès la clau, crec jo: no es fa millor anàlisi perquè es guardi en la memòria la enclopedia sencera de la American Medical Asociation, sinó perquè

1. Es busquen símptomes que ens ajudin a comprendre què està passant
2. S’apliquen mesures que no sabem si tindran l’efecte desitjat, així que millor seguir observant els símptomes abans de donar per fet que el malalt ja està curat

Com diu Jan Carlzon: “No podeu millorar una cosa un 1.000%, però si pots canviar 1.000 petites coses un 1%”

Amb quina actitud et quedes tu?

Potser que també t’interessi:

    Insistim, aquest post va ser publicat originalment al blog de Javier Godoy (es) el dia 15 de juny de 2009. .

    oct 27

    Per a què serveix Twitter?

    Anteriorment ja hem intentat explicar què era això de Twitter, però potser ens quedava de respondre una pregunta encara més important: De què serveix? Doncs bàsicament per trobar clients, fer contactes i comunicar-te ben bé amb qui vulguis en temps real.

    Twitter Header

    Però d’altres amb més coneixement que aquest autor ja l’han respost aquesta pregunta, magistralment a més a més. Alguns d’aquests mestres no només gaudeixen d’ingents coneixements sinó que també tenen la grandesa de compartir-los, com ara Marc Vidal donant-nos permís a re-publicar el seu post homònim: PER A QUE SERVEIX TWITTER?

    Blog de Marc Vidal

    Blog de Marc Vidal

    L’us que dono al twitter és cada cop més interessant. Després d’uns primers dies en els que semblava un antropòfag incorporant desenes de followings, vaig descobrir que m’importava més aviat poc o res, que feien els homes més ocupats del món. Com alguns amics sostenien que això del nanoblogging ajudava a crear xarxes, vaig mantenir el meu compte i em vaig disposar a buscar les seves arestes més útils. Vaig esborrar la majoria d’usuaris que no m’interessaven i vaig reflexionar sobre el que jo podia aportar a la nanosfera. Admeto que he informat sobre assumptes insolentment trivials, però ara procuro descobrir els avantatges del nanopost. En concret ja he pogut detectar empíricament 20 bondats:

    1. La capacitat d’aportar reflexió sintètica, veloç i encapsulada en píndoles de 140 lletres ha resultat ser un descobriment. Amb l’excusa de les primàries americanes i gràcies a la característica d’arxiu i rèplica, he aconseguit digitalitzar opinions curtes en la gran memòria del propi sistema i aquestes han estat reutilitzades immediatament per altres usuaris durant les nits de recompte. L’efecte final ha estat la construcció d’opinions col•laboratives amb aportacions mínimes i impulsives, amb enllaços que suportaven l’ampliació i amb notícies d’una immediatesa sorprenent.
    2. Twitter em permet estar en contacte amb la meva pròpia xarxa d’amics sense l’intrusisme d’altres sistemes tipus xat. La capacitació d’eliminar aquells que no aporten res més que les seves vivències trivials, és fonamental. Hi ha usuaris que relacionen la seva vida personal i els detalls que la conformen amb aportacions molt interessants. D’aquesta manera, seguint un patró que barreja l’interès per la vida dels teus amics i la necessitat d’alimentar-se de notícies, enllaços i aportacions noves, Twitter es converteix en un meccano digital d’enorme sentit.
    3. Amb Twitter es pot desenvolupar una espècie de plataforma que bonifica la personalitat social. Funciona com un projector connectat ocasionalment i que treballa construint una marca personal.
    4. Twitter no penalitza la promoció racional del teu propi bloc. Els teus seguidors no culpen aquesta actitud ja que, òbviament, els interessa allò que aportes a la blocosfera.
    5. A nivell d’empresa permet que els meus projectes siguin assistits en primícia per a qui m’interessa. És una bona manera d’afegir esforços de comunicació social en temes col•lectius o individuals.
    6. Em permet l’accés immediat sobre qualsevol apreciació, campanya o temari que exposen els meus vinculats.
    7. Gràcies a Twitter he convocat reunions i trobades de manera col•lectiva i les he enllaçat amb facebook o amb altres sistemes de confirmació. Twitter aporta un nou nivell de convocatòria. Permet de tipus més informal, útil quan es vol desprofessionalitzar un encontre.
    8. Twitter m’ajuda a obtenir dades a temps real de cotitzacions i impressions per part d’agents de Trading sobre inversions particulars i corporatives. Si el traç ideogràfic es compon d’una síntesi i un enllaç, el conjunt és demolidor.
    9. Gràcies a Twitter he aconseguit compondre equips de teletreball puntuals. Després de sol•licitar si algú coneixia un tipus determinat de professional que pogués resoldre un assumpte veloçment, en un parell d’ocasions vaig obtenir resposta satisfactòria. Com exemple com varem solucionar el problema tècnic que varem viure la nit de la inauguració de la Catosfera.
    10. Twitter m’ajuda a tenir un resum detallat de la meva pròpia vida. Gràcies a la seva memòria, gestiono el meu temps i ho analitzo. Em serveix de registre del que faig. Em permet raonar-ho, examinar-lo més enllà del que s’apunta en una agenda, ja que a Twitter incorporo raonaments i aspectes immediats que no s’anoten en cap altre lloc.
    11. Twitter també és viral i es nodreix d’una xarxa distributiva com a element de promoció d’enllaços i idees. La subscripció via feeds dels twitts preferits augmenta exponencialment aquest fet. Els participants de llocs de notícies socials poden aconseguir enormes fluxos de visites a partir d’aquest sistema d’enllaç automatitzat via Twitter.
    12. He pogut comprovar com Twitter permet una retransmissió selectiva i seleccionada d’esdeveniments en directe d’una manera molt fàcil. Debats, conferències i inauguracions poden ser definides, discutida i seguida a temps real a través de Twitter. No permet el detall en la definició, però si el flaix conceptual i immediat. A més, no es tanca a la incorporació instantània de lectors que poden no estar sota la cobertura del propi esdeveniment.
    13. Twitter pot arribar a ser una eina fonamental per al periodisme ciutadà. Difon missatges i enllaços a temps real sense cost i a una xarxa de lectors determinada i accessible amb total llibertat.
    14. Twitter m’ha permès trobar clients en línia i potencials sinergies empresarials. A través de Terraminds he realitzat recerques selectives que m’han ajudat a desenvolupar projectes comuns, en concret un de molt recent.
    15. Twitter em permet prendre notes públiques que solen ser complementades en alguna ocasió. Publico nanoidees que després analitzo en profunditat amb l’afegit que, quan em disposo a això, pot ser que tingui alguna nova idea d’un seguidor que millora o accentua en major mesura la meva. La ment global treballa quan jo descanso. ;-)
    16. Amb socis i col•laboradors he establert una espècie d’intranet amb permisos. Alguns directius estan connectats amb empleats de departaments diferents, de manera que se sumen petits aspectes que algun dia conformaran empreses obertes de veritat.
    17. Els projectes col•lectius o en grup són un territori ideal per a twittejar. En el meu cas he aconseguit que, gràcies a la seva memòria i a la seva atemporalitat immediata, alguns projectes s’actualitzin en diferents moments però col•lectivament.
    18. Twitter i jo encara ens estem coneixent, però admeto que la meva opinió sobre el mitjà ha variat substancialment. El debat Pizarro-Solbes va ser enriquidor per a aquells que el seguirem a través del microbloc. La redacció d’una guia prèvia va permetre utilitzar Twitter durant el transcurs del mateix i comentar-ho a temps real. Va permetre fer-ho sobre les pròpies intervencions dels polítics. Vam tenir conclusions ràpides, errors detectats per la intel•ligència col•lectiva i aldarulls d’algun nanoseguidor incontrolat. L’efecte final molt satisfactori i nutritiu. Després d’una nit de lectura twitter, web, bloc i medis digitals al costat del propi debat, el conjunt va permetre escriure reflexions completes, rodones i més o menys encertades.
    19. Twitter aconsegueix que m’hi sumi a campanyes i que les conegui.
    20. A més, Twitter em diverteix.

    Finalment he d’advertir que Twitter és com un gos amb el seu propietari. La imatge i l’educació que transmet depèn més del amo que del propi animal.

    Insistim, aquest post va ser publicat originalment al blog de Marc Vidal el dia 28 de febrer de 2008. Agraïm a l’autor el seu permís explícit per aquesta re-publicació.

    oct 22

    Qué és la Usabilitat Web?

    Exemple d'estudi de Usabilitat Web.
    Exemple d’estudi de Usabilitat Web.

    Sempre podem consultar la Wikipèdia: Usabilitat o al nostre glossari per llegir-hi la definició, però dubto que ens serveixi per entendre-ho. Més aviat es tractaria, en mode resumit i ja de cara al que ens ha d’interessar, de com aconseguir que a la nostra web passi el que volem. Però alerta! Abans hem de tenir molt clar què volem que hi passi.


    Ja hem mirat de definir dos dels pilars d’això que és fer negoci via internet:

    Però potser caldria haver començat amb una altra pregunta:

    • Per què volem una web? Molt fàcil: per que els visitants comprin el nostre producte o servei.

    I què vol dir vendre amb la nostra pàgina web?

    Doncs, si encara no la saps aquesta pregunta déu ser per que no és pas un e-commerce el que tens penjat a la xarxa. En aquest cas la millor manera de fer-ho és aconseguir la següent seqüència:

    1. Algú entra a la vostra pàgina web.
    2. Aquest visitant accedeix a la vostra pàgina de contacte.
    3. Aquest contacte potencial realment s’hi posa en contacte i compra.
      Ara bé, ja convindreu que la venda en sí ja és més aviat feina vostra O:)

    Si en canvi tens un e-commerce (una web d’aquestes on hi pots fer la compra directament) la seqüència virtuosa seria:

    1. Algú entra a la vostra pàgina web.
    2. Aquest visitant accedeix a la vostra pàgina de producte.
    3. Aquest client potencial clica al botó de add to cart i acaba fent tot el procés de compra.
      Aquí ja són tots faves comptades, però no oblidem pas que mentre tinguem una pàgina de contacte també la podrem fer servir pervendre.

    Molt bé doncs, ja sabem què volem. Mirem ara el com. I just d’això tracta laUsabilitat.

    Com aconseguim doncs portar els nostres visitants pel virtuós camí de laconversió envers a flamants clients? Doncs bàsicament aplanant-los prou el camí com per evitar com més dubtes i preguntes millor.

    És a dir, si els nostres visitants es troben pensant això…:

    • Què m’ofereix aquesta gent?
    • On és la pàgina de contacte?
    • I el botó per enviar el missatge?
    • I el botó per comprar?

    … doncs malament rai.

    Per que massa sovint ens trobem amb pàgines web pensades únicament des del punt de vista de:

    • l’equip de desenvolupament (programadors).
    • l’equip de disseny.

    Però molt pocs cops ens les trobem pensades des del punt de vista de l’usuari. I són aquestos visitants els que finalment ens compraran.

    I mai aconseguirem pujar les vendes si convertim la nostra web en una mena de gimcana, o dit d’una altra manera en boca dels experts, els nostres visitants tenen un crit inconscient a punt de sortir: No em facis pensar!

    Per més detalls, seguiu atents a propers missatges i també aquest bonic llibre:
    Don’t Make Me Think: A Common Sense Approach to Web Usability, 2nd Edition